|
CONTE DE NADAL
L’autor col·lecciona mudes de serp,
elabora horòscops que en acabant regala,
fa trampes amb els números del Deuteronomi,
i professa malabarismes amb el vici d’Onan,
el xipolleig entre línies,
la caiguda de l’àngel a plom,
el cobriment del desamor amb argent viu.
I això és amb prou feines un resum deplorable del seu treball.
Lector de les virtuts dels gratacels,
mena d’astrònom encalat com una pilota de drap,
les celles al foc,
corser de teia, fuet, cometa
amb els estels que albira un hubble succedani,
amb guants de mà a l’esfera de seda,
que manté, però, el celler al seu lloc:
en cada punt del mercat de les quatre estacions un ull,
tapó de suro,
demana.
Defuig la pols de la volta,
la música que s’esmuny per la soledat,
-no, no es tracta de mera abstracció-
el buit en blanc,
vacuum en sí mateix,
pertot,
sensor –o almenys traces- de la idea de Déu:
l’epidermis en tres arteriscos,
ménage à trois,
i retranga.
(Pessigolles, desfolrades rialles
(que -és clar- no apareixen a l’almanac de l’Any Nou,
però sí al tractat de l’opilació de l’euga).
(De La pols de l'escriptura [€l polvo de la escritura], inèdito [2003-2004])
| 
